L'exèrcit Antillón va conduir ses tropes d'èlit a ses terres d'Inca.
Just arribar a ses portes de sa ciutat, els soldats es prengueren una beguda , un tant màgica, (gin amb llimonada o pomada, per els soldats mercadalencs) que ens dóna sa valentía necesària per conquistar fortaleses inexpugnables. A partir d'aquest moment s'essència gladiadora des nostros avantpassats se va apoderar des racionalisme típic des superherois, convertint-nos en unes màquines perfectes de tocar es collons a sa gent inocent.
En vista de que Inca era mol grossa, vam haver de recurrir a uns mercenaris bruts que sempre i són en cas d'emergència: Gualix i Alberti, sempre deixen es llistó alt, clar que sí. A més de dues doncelles de noble familia ciutadellenca que ens donaven calor en aquell vespre de tormenta i gel, gràcies.
Sa gran pluja va dificultar sa estrategia a seguir, s'improvisació va ser es plan. Després de fer una barricada dins un caixer de La Caixa, ens vam dirigir cap a els crits que s'escoltaven a el nort de la ciutat, a sa recerca del Grial, objectiu principal des llarg i costòs trajecte.
Fins i tot, vam desenmascarar una red de tràfic d'esclaus, però això no ve al cas. Vam veure a Jesucrist a la distància i el vam saludar amb un "EHEY" ben fort perquè mus sentis, cosa que ens va agrair amb una peineta a lo Luis Aragonés, el vam convidar a un ginet i ens va abraçar, així es s'amistat.
Però sa gran batalla, on els Antillones van demostrar una vegada més el seu coratge, va dividir ses tropes, els mateixos Antillons van ser capturats i encarcelats en una taberna de mala mort. Els torturadors o camarers ens regalaven sa majoria de ses pocions (gins amb llimonada/pomada) i noltros vam caure a es seu engany cada vegada, només en Batman va ser capaç de fugir, o el van treure des bar. Ses dades d'aquest moment son imprecises, ja que ningú sap q va fer o a on va anar en aquell periode de temps, però així i tot, va tornar a ses capturat i duit una vegada més a aquell antre (sa llegenda diu, que va baixar al infern i el diable el va saludar amb un "pronto nos vemos campeón" i ell mateix el va retornar a sa taberna).
Sa Sirena que hi havia per camarera ens va encandilar d'una manera que hem fa vergonya anomenar, ella tenía sa clau de tot. Com si d'un viatge fantàstic es tractés, ella va ser sa que ens va bocar es grial i amb un brindis sonadissim que a tothom va atreure sa atenció vam culminar sa conquesta dels Antillons a ses marevelloses terres de Mordor, perdó, Inca.
Aquest dia será recordat per els ciutadants de Inca amb temor, tot i que, l 'Emperador Sierrus, exiliat al est peninsular, no dirigía l'atac, des de aquí et saludam. Ave Cesar.
L'any que ve hi tornarem amb un arsenal que farà tremolar sa Serra de Tramuntana.
FUERZA Y HONOR
